Quan el món es posa a lloc

Dilemes que arriben quan s'acurcen els dies

nuredduna1994 | 12 Octubre, 2011 16:34

L’humor canvia amb les estacions, com el vent. Pous i muntanyes sense voluntat s’alternen. T’has plantejat deixar-ho tot, però sé que sol mai ho faràs. Cada petit racó de la vida quotidiana és una trampa, tot et diu que no ho facis. Quan el sol s’amaga i et sents buit, negre, quan et recorre l’espatlla una esgarrifança de soledat, quan els finals feliços et fan plorar; llavors és quan vols deixar-ho tot, potser perquè en aquell moment veus la bellesa de les coses.

M’has dit “deixem-ho tot” perquè estàs trist. T’he agafat la mà i t’he dit que sí, no esperaré a que siguis el tu de sempre i et conformis un altre cop. M’he cansat d’esperar muntanyes que no arriben. Ara que estàs moix farem plans per escapar junts. Per favor, no tornis a ser feliç abans d’hora, no deixis de veure el món tal com el veus ara. Anem a ser lliures. Aquesta és la nostra estació, la de la foscor i la lluna després de les sis. Les ombres encobreixen els fugitius.

Ho sé, ho veus tan poc realista com jo, i per això només ho podem fer ara. Oh, cervell, per favor, escolta’m per un dia i deixa’m ser foll. Esperaré que vingui el pou més profund i et trairé, te m’enduré quan estiguis fart del tic tac dels rellotges. No m’oblidis, perquè jo, el teu cor, estic esperant per ser feliç.

En el món de les persones felices -part III

nuredduna1994 | 17 Setembre, 2011 15:38

El so de la música retrona a les parets de la casa, plena de gent que es mou al mateix ritme, retorçant-se frenèticament. Ballen suorosos, somrient i amb les mans per sobre dels caps. Fa calor, es sent l’olor dels cossos humans massa junts, aferrants uns contra els altres, olor d’alcohol i saliva i maquillatge. La Laila navega en aquell mar d’adolescents embogits, quasi sense poder respirar. Se’n penedeix d’haver vingut a la festa, i obre una porta a l’atzar. Dues noies despullades besen un noi amb cara de felicitat. La Laila tanca la porta immediatament. N’obre una altra. Hi ha molta gent, fa olor de tabac i maria, però no és tan sorollosa com les altres. S’asseu a sobre d’un coixí al costat d’una noia rossa que mira al sostre amb la mirada perduda. Hi ha altra gent al seu voltant, gent que riu i beu i fuma, però cap capta l’interès de la Laila. Totes són noies-prototip flirtejant amb nois-prototip bronzejats i amb els cabells curts i engominats. S’obre una porta lateral, l’habitació s’omple de llum i renou per uns instants, i una silueta s’esmuny a l’interior. El temps s’atura per la Laila.

Ell és diferent. Entra a l’habitació i es converteix en el protagonista, immediatament, pren el control amb una mirada. És alt i prim, va descamisat i només duu uns pantalons de cuir negres i unes sabates espellifades. Amb una mà aguanta una guitarra vella i amb l’altra s’aparta els cabells llargs i foscos de la cara, deixant veure unes faccions agudes i una mandíbula marcada. Els seus ulls es mouen per l’habitació amb rapidesa, i la seva boca de llavis sensuals mostra un somriure indesxifrable. Dirigeix una mirada intensíssima cap a la Laila, i ella sent com un calfred li recorre l’esquena. Tothom calla i el noi s’asseu a sota de la finestra, es prepara per tocar. Mira al públic amb ulls desafiants i comença a interpretar una melodia greu, lenta però agressiva.

La Laila creu recordar aquells ulls, només que abans eren molt més tristos.

Continuarà...

En el món de les persones felices -part II

nuredduna1994 | 17 Setembre, 2011 15:31

La Laila s’asseu a la cafeteria de l’escola en una taula del racó, amb la mirada baixa. La Laila no és gaire bonica. No és tan prima ni tan alta com les altres. No s’ha tenyit els cabells negres de ros platí, ni porta lents de contacte blaves sobre els seus ulls castanys, ni es pinta un somriure als llavis amb gloss de purpurina. La Laila només somriu quan de veritat val la pena somriure. És diferent a la resta perquè no fingeix ser qui no és, no fingeix estar sempre contenta i radiant. Va decidir fa temps que mai seria com els altres, que mai fingiria sentir una emoció que no estava sentint només per encaixar en la societat de la felicitat, quan tenia vuit anys i els seus pares li havien ordenat que fingís no estar trista. Però, com tothom sap, ser diferent i ser adolescent a la vegada és una de les pitjors coses que et poden passar, sobretot en el món de les persones felices, on tot és aparença. S’ha de ser molt valent per atrevir-se a ser autèntic, arriscar-se al rebuig de la gent. Ser diferent fa mal, però també et fa fort.

La Laila era menyspreada i estimada a parts iguals a l’institut. La majoria dels nois li parlaven, i algunes noies menys populars també. La opinió general d’ella era la d’una cosa curiosa que es podia mirar de lluny, però a qui no convenia acostar-se massa per mantenir una bona reputació. Així, la Laila s’asseia a la cafeteria amb la seva única amiga de veritat.

-En Gabi t’ha demanat per sortir –Va dir la seva amiga, la Fanny, convertint una pregunta en una acusació carregada de ràbia.

-Sí, i li he dit que no, ja ho saps –Va dir lacònicament la Laila, rosegant una patata fregida.

-També t’ho va demanar en Sergi l’altre dia... per què no en tries un i punt, i així potser deixaran de fixar-se en tu tots els homes d’aquet món –Va remugar la Fanny, mirant-la amb ulls dolguts.

-No t’enfadis... no en triaré cap perquè no m’agraden, no em fa ganes. –Va dir la Laila, acostumada a la gelosia de la Fanny.

La Fanny encaixaria perfectament en el món de les persones felices. És optimista, agradable i simpàtica amb tothom. Té els ulls d’un blau clar llampant, color de cel d’estiu, grans i rodons, i el cabell castany clar, com de mel, que duu llarg, emmarcant la seva cara de nena bonica. Probablement seria una més de les noies rialleres i a la moda si no fos per la influència de la Laila. La Fanny s’havia estancat a mig camí: havia après a demostrar el seu enuig davant la Laila, però davant la resta de la gent seguia somrient passés el que passés. Quan estava molt pertorbada, callava i era incapaç de dir un mot, movent els seus ulls d’un cap cap a l’altre cercant alguna cosa que l’ajudés a semblar normal i feliç. La Fanny resseguia cada racó de la cafeteria, nerviosament. Es sentia inferior, ja que ella era diferent sense tenir l’encant exòtic de la seva millor amiga. La Laila es sentia culpable, perquè era ella la causa de tots els malestars de la Fanny, qui ja no era capaç d’encaixar amb els altres però que tampoc s’atrevia a mostrar les seves debilitats. S’havia encaixonat en el limbe entre la veritat i les mentides, incapaç de triar entre una cosa i l’altra.

La Laila estava convençuda de que la societat del món de les persones felices només era una gran farsa, i que es necessitaven persones com ella per fer veure a la gent la veritat. Volia ensenyar-los el món de les persones desgraciades.

Tal com ella l’havia vist aquella nit quan tenia vuit anys. El rostre del nen a l’altre costat de la finestra.

En el món de les persones felices -part I (pròleg)

nuredduna1994 | 17 Setembre, 2011 15:23

En el món de les persones felices hi ha una nena que mira per la finestra i sent que el cor li pesa, que no té ganes de parlar i que li fa mal la gargamella. No sap el que és sentir-se trista, perquè ningú li ho ha explicat mai. Mai ha vist ningú plorar, a part dels nadons, o d’algú quan es fa molt, molt de mal. La nena mira els seus pares somrients, mirant una pel•lícula de riure, abraçats tendrament al sofà. La nena no es mou, no entén res. Té por. Vol dir-li a la seva mare, vol que el seu pare l’abraci, però té por d’aquella grapa freda que sembla que l’hagi empresonat.

-Mare, estic trista –Aconsegueix dir la nena, utilitzant un mot que va sentir en un documental fa temps. La mare i el pare es miren, amb els ulls oberts de bat a bat. Es miren abandonant, per primera vegada en la vida de la nena, aquella expressió d’immensa felicitat que sempre havia regnat en el aquella petita família, en el món de les persones felices.

Un nen entra saltironejant en una de les cases grises i tortes del carrer Poe, saltant alegrement, i trepitja una llauna buida que fa un cruixit baix els seus peus. Somriu i la torna a trepitjar. En un racó, un altre nen, prim i esparracat, el mira. És el seu germà petit. El seus ulls són grisos, caiguts. El nen es queda en silenci i sent algú plorar a l’habitació del costat. Entra, sense fer renou, i veu a la mare ajaguda al llit, sanglotant. Té una camisa del pare a la mà. El nen retrocedeix, posa els ulls en blanc i torna a sortir al carrer. Es sent lleuger, content. Està acostumat a veure la seva mare plorar, ja no l’afecta. Agafa un paper brut de terra i en fa un avió de paper, que llança cap amunt, entre els terrats d’uralita i l’observa pujar cap al cel, el cel taronja que sembla ser l’única cosa bella en quilòmetres. Al món de les persones desgraciades no hi ha coses boniques, però encara no els han pogut robar el cel. El nen riu en veu alta, i la gent del carrer el mira malament. Homes sense afaitar que passen arrossegant els peus fent olor de cervesa barata, dones grasses i suoroses traginant carros de la compra llardosos.

-Què passa? –Demana, aixecant bé el cap, obrint el braços. –Estic content!

Veu la silueta de la mare mirant per la finestra, apartant una cortineta, mirant-lo amb llàstima. Fa que no amb el cap, i torna a l’interior de la casa, on farà el sopar amb el que pugui i ignorarà la visió patètica del seu fill menor. El nen baixa el cap i corre cap a la casa un altre cop, amagant el seu somriure.

-No pots estar trista –Diu la mare de la nena, tallant. –T’estimam, tens una bona casa, una bona família, amics, joguines i una televisió de quaranta-dues polzades. No pots estar trista.

-No m’importen les joguines, ni la televisió. Només...estic trista i prou.

-Princesa, escolta’m. No has de dir mai això. La gent no t’estimarà si dius que estàs trista, ho entens? La gent afortunada vol estar amb gent afortunada. Tu vols ser afortunada, princesa? –Demana el pare.

-És clar que sí. –Diu la nena.

-Llavors, no diguis mai més que estàs trista.

-D’acord, papa.

-Bona nena. –Diu la mare, acaronant-li els cabells.

La nena calla, però ha entès una cosa. No fa falta que sigui feliç, només ho ha de semblar. Com els seus pares, que no estan enamorats però ho fingeixen. Ho sap perquè a vegades els sent parlar. Els espia. En el món de les persones felices no hi ha discussions, només murmuris ràpids. Potser serien millor les discussions, potser seria millor poder dir que estava trista i que la seva mare simplement l’abracés en lloc de fer-la callar. La nena no ho sap. Acaba de descobrir la tristesa i, al mateix temps, la falsedat. No oblidarà mai aquell dia.

El nen puja a sobre de la teulada d’uralita i es pregunta si mai tindrà dret a ser feliç. Sap que la seva vida és trista, que el seu pare els va abandonar i que el seu germà està malalt. Sap que no pot aspirar a res i que la pobresa serà la única cosa que l’acompanyarà tota la vida. El nen ho accepta, no pot fer-hi res. L’únic que pot fer és somriure. No té esperança, no espera res, i per això mai es decep, mai s’enfonsa. Arronsa les espatlles i no pensa en res. Té el cor endurit pels cops, però tot i així, no dirà mai que està trist. Tothom l’odiarà per això, el nen ho sap: en un món de víctimes qui avança es converteix en l’enemic, per una causa tan senzilla com l’enveja.

Escrit de dues centes vint-i-dues parules. Records.

nuredduna1994 | 20 Agost, 2011 20:36

Kurt Cobain et mira des de la paret blanca, tacada de roig dels coixins destenyits. Hi ha ratlles de llapis sobre la pintura, qui sap quina mà les va traçar. Jo estic asseguda a la vora del meu llit alt, del meu matalàs dur posat a sobre dels caixons. Tinc el cap cot i les mans caigudes sobre els genolls. Intentes buscar-me els ulls entre els cabells, però els únics ulls que veus són els del pòster, entelats pel fum d’un cigarret fotografiat. M’acaricies una espatlla, lentament. L’habitació és a les fosques. Jo separo els llavis, me’ls humitejo, m’hi passo la llengua per sobre, i et demano perdó. Jo no sé per què t’ho demano, només sé que m’he portat malament i que t’he fet mal. Tu em mires, somrius només un poquet i m’aixeques el cap amb suavitat, posant dos dits baix la meva barbeta. Em fas un petó al front. Un altre a la galta. M’abraces, dret davant el llit. Em dius que em perdones i que m’estimes.

No, això no m’ho vas dir. No m’ho vas dir fins molt més endavant, per telèfon. Però tampoc hi havia cap pòster d’en Kurt Cobain a la paret aquell vespre, no hi seria fins molt més tard. Això és el que em queda, de tu: records difuminats com el fum d’un cigarret.

1 2 3  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb